Conte de: "La fada i el pou màgic"

La Paula era una nena que el que més li agradava era estar estirada mirant a sostre, o estar asseguda tranquil·lament davant la televisió. Els seus pares no els hi agradava que es passés hores així, però ella se sentia còmode fent-ho. 

Van anar d'excursió amb l’escola. La Paula estava tan cansada que va seure una estona a descansar i quan va voler adonar-se'n, s'havia despenjat del grup i estava perduda. En aixecar-se, es va quedar de pedra en descobrir una fada volant entre els arbres. Anava tan enfadada i dient coses que no es va adonar que estava a punt de xocar-se contra un arbre. La Paula va fer un crit tan fort que va fer para en sec a la fada. Si no arriba a ser per ella, la fada ja no estaria volant més. 

Després recuperar-se de l'ensurt, la fada es va mostrar tan agraïda, que no va deixar d'insistir fins a convèncer a la Paula perquè l'acompanyés a un lloc secret de les fades. 

Aquest és un pou màgic - va explicar la fada -. Cada poc temps apareixen uns regals fantàstics, i qui és aquí quan surten, pot quedar-se amb ells i gaudir tant com vulgui.

La Paula no s’ho acabava de creure, però en aquell precís instant va aparèixer una casa de nines molt gran.

- Què m’ho puc quedar? - va preguntar la Paula.

- Clar que sí! 

La Paula, emocionada, va començar a jugar amb la caseta de nines. Però no per molt temps, perquè sense previ avís tot va desaparèixer. Es va quedar bocabadada i un xic enfadada, però de sobte va aparèixer un patinet. Va estar contemplant aquella meravella uns minuts, però al cap de 5 minuts d’estar amb el patinet, el regal va desaparèixer.

D’aquesta manera va anar desfilant totes les joguines que a la Paula més li agradaven. Estava una mica molesta perquè se les volia endur a casa, però comprenent que no anava a ser possible, es va conformar a gaudir cadascuna de les meravelles que el pou oferia, fins que no va poder més.

La fada, voltant el voltant de la Paula, li va explicar que el pou sempre havia funcionat d’aquella manera: feia regals magnífics, però poc després desapareixien. 

El temps va passar tan de pressa que quan es van adonar tothom feia hores que buscava a la Paula. En sentir els crits, la fada va sortir volant, i només va tenir temps de dir:

- No em poden veure, ni que recordis on és aquest lloc. Però perquè no m'oblidis et faré un regal.

I lliurant-li un petit paquet, va dir abans de desaparèixer.

- És una còpia petita del pou, però és igual de màgica. Si aprens a mirar-la, et donarà totes les alegries que vulguis. Adéu, i gràcies per salvar-me!

Uns dies més tard, la Paula es va tancar a la seva habitació per obrir el regal de la fada. Es va emportar una decepció en veure que no era un pou sinó un rellotge amb la seva foto al costat del pou.

“M’ha ben enganyat la fada”, va dir, “jo que pensava que es podia confiar en elles”, va sospirar. Es va estirar el llit i va fer el que més li agradava, deixar passar al temps mirant el sostre. Però quan l'agulla del rellotge va avançar cinc minuts, un petit resplendor va sortir d'ell mateix, i la seva alegre imatge es va desfer en mil bocins, per canviar-se per la d'una nena solitària i avorrida. I així cada cinc minuts.

Llavors la Paula va començar a pensar, i si els regals del pou fossin els propis minuts? Seria això al que es va referir la fada amb saber mirar? Així tot tindria sentit: per això no podia acumular regals, perquè el temps no pot aturar-se, i per això havia d'aprofitar els regals que arribaven, perquè una vegada que s'esfumaven ja no tornarien mai. Va ser en aquell moment quan es va adonar que els minuts que passava estirada a l'habitació o davant de la televisió, no tornarien mai. 

Des d’aquell moment la Paula va començar a gaudir de cada moment, a llegir un llibre que no havia començat, a jugar amb els seus pares, quedar més amb les seves amigues… De cada cosa que l'envoltava va aprendre a fer un regal que gaudir al màxim.