Conte: "Les joies de l'Emma"

Vet aquí que una vegada hi havia, a la ciutat de Barcelona, una dona noble que es deia Emma. Vivia amb els seus dos fills: l’Arnau (el més petit) i en Pau (el gran). El seu pare va morir quan tenien 8 i 14 anys. La mort del pare va ser un cop terrible per l’Emma. Però era valenta, a més de bella i culta. Les nobles dames de Barcelona vestien preciosos vestits i alegres cares. L’Emma no era tan rica com moltes de les dones que coneixia, però era sensata. Voluntàriament, anava vestida sense joies ni vestits cars, perquè preferia gastar els diners en educar els seus fills. Volia que tinguessin la millor educació de Barcelona; que es convertissin en homes útils. L’Emma tenia molts amics i li encantava que la visitessin. Fins i tot els reis anaven a casa seva. Era molt atenta, i els seus amics estaven encantats de ser els seus convidats. L’Emma no parlava mai de les seves penes ni les dificultats que implicava haver de criar als seus fills sense el seu marit. La seva meravellosa gentilesa provocava que fos estimada per tots. Un dia, una amiga va visitar a l’Emma. Anava preciosa, amb un vestit molt car. Portava arracades de diamants i un collaret de perles envoltava el seu coll. L’Emma anava vestida com sempre: amb simple roba blanca. No portava anells o collarets. En comptes d’una brillant diadema, portava els cabells recollits en dues senzilles trenes. Va conduir a la seva amiga fins al seu jardí, on van donar un passeig envoltades de flors.

Els fills de l’Emma les observaven des de la finestra. - “No et sembla maca, l’amiga de la mare?” va preguntar l’Arnau a en Pau. “Sembla una reina”. + “No és ni la meitat de bonica que la mare”, va respondre en Pau. “Té un vestit preciós, però el seu rostre no és tan noble i amable com el de la mare. És ella qui sembla una reina”. - “Tens raó” contestà el més petit. “No hi ha cap dona a Barcelona que s’assembli més a una reina que la nostra mare”. L’Emma s’acostà als seus dos fills. Els va mirar, orgullosa: “Us haig de dir una cosa” va murmurar entre somriures. Els petits es van inclinar davant d’ella, com se’ls havia ensenyat. “Què és, mare?” li van preguntar a la vegada. “Quan torneu a casa avui de l’escola, vindreu a sopar amb nosaltres al jardí”, va contestar amb una veu dolça. Un cop més, es van inclinar amb cortesia, com si la mare fos realment una reina, i es van dirigir a classe. Mentre marxaven, l’amiga de l’Emma va obrir una caixa de joies que havia portat per ensenyar-li. Amb cura, va agafar les diferents peces per ensenyar-li a l’Emma com n’eren de boniques, gràcies als seus colors. Hi havia diamants, perles, robins… i tota mena de pedres precioses. L’estona passava mentre que les dues amigues seguien mirant-les. Al final, va mirar a l’Emma i li va preguntar: “És veritat, Emma, que no tens joies? És cert, com he sentit, que sou massa pobres per tenir-ne?”. Tot seguit, l’Arnau i en Pau van tornar de l’escola. "No, no sóc pobre", va respondre la mare mentre tenia els seus dos fills al costat. "Aquí teniu les meves joies! Valen més que totes les joies cares que m’has mostrat”.

L’Arnau i en Pau es van convertir en grans homes per Barcelona. Intentaven ser sempre justos, defensant la raó. En Pau va ajudar les persones amb menys recursos a trobar cases còmodes. L’Arnau intentava que ningú es quedés sense menjar perquè no passessin gana. Els dos van treballar de valent per fer de Barc elona un millor lloc per a viure. És per això que a la ciutat encara li agrada escoltar la història de les “joies” de l’Emma.